Maite Carranza, escriptora

Entrevista publicada a ‘El diari de Sant Feliu’, núm 3. Eduard G. i Xavi Martí

“A la literatura infantil, el sexe és com un tabú”

Maite Carranza, escriptora i guionista que té un estudi a Sant Feliu, ha rebut el Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil 2011 que entrega el Ministeri de Cultura per la seva obra Paraules emmetzinades (Edebé). El llibre, pretén prevenir i sensibilitzar la societat contra la violència vers les dones i els abusos sexuals a persones joves. Des de l’abril de 2010, que es quan es va publicar, s’han venut més de 25.000 exemplars.

— La teva primera novel·la es va publicar fa 25 anys. Tu et dedicaves a l’ensenyament, però t’esperaves que acabaries fent literatura?

Per la meva primera novel·la, vaig rebre el premi de la crítica Serra d’Or. Ara, 25 anys després, vaig dir: “El premi nacional és un bon final dels meus primers 25 anys dedicats a la literatura”. Costa publicar la primera novel·la, i això és una aventura. Quan es va publicar, vaig dir: “Algú la llegirà?”. Des de molt jove, ja volia ser escriptora. Fa 25 anys, escriure en català no et permetia viure de fer literatura, no hi havia escriptors professionals. Ja fa tres anys que no em dedico a la docència. Ara també faig guions i conferències i fòrums.

— Què s’explica a Paraules emmetzinades?

Són temes aspres per a persones joves, però vaig dir: “Provem-ho!”. Jo explico una història i cada persona que es quedi amb el que vulgui. No dono cap llicó ni cap moralina a la novel·la. Com a guionista, has de fer allò que et diuen… estic al servei de la cadena televisiva, dels actors, etc. Com a novel·lista, explico el que em dóna la gana. Vaig estar diversos anys sense escriure literatura perquè no volia que m’obliguessin a escriure sobre un tema determinat. A la literatura infantil, els temes relacionats amb el sexe són com una mena de tabú i, per tant, parlar d’abusos sexuals és traspassar aquesta ratlla. No és bo censurar aquests temes. Jo volia fer una pel·lícula, però al final he fet una novel·la, ja que un llibre és més fàcil que passi de generació en generació.

— Com has enfocat aquest tema tant delicat?

L’he plantejat com una novel·la policíaca, i això ho converteix en una intriga. L’eix vertebrador no és un abús, sinó una desaparició. En el cas de Marta del Castillo, per exemple, trobem un cas d’abusos; la gent ja sap que és un mòbil sexual, però això no es diu directament. La protagonista de la meva novel·la és segrestada i, de mica en mica, vas descobrint el que li ha passat a aquesta noia. Els casos d’abusos sempre queden completament amagats. El silenci de la víctima, provocat per la vergonya o la culpa, és el que permet que continuïn els abusos i aquest joc pervers, fins i tot durant anys.

— Per què aquest títol?

Les paraules “t’estimo” o “et necessito” són un llenguatge molt perillós, sobretot per les persones joves. Si algú t’estima no vol dir que t’hagis de sotmetre a la seva voluntat. Els nens i les nenes poden interpretar malament el que és estimar perquè els ho han ensenyat malament. Poden ser paraules carregades de verí i de metzina. Els “t’estimo” poden amagar un “t’estic utilitzant”: els abusadors poden desgraciar la vida d’una persona jove; juguen a un joc d’enganys amb una persona que encara no té prou criteri i que encara està forjant la seva personalitat. Els abusadors saben que estan cometent un delicte (perquè són persones adultes) i s’amaguen.

— Com has fet el procés de documentació d’aquesta novel·la?

Llegeixo molts llibres i també he fet entrevistes. He parlat amb víctimes, psicòlegs, etc. També he parlat amb una fundació que treballa amb víctimes i he contactat amb la policia, ja que jo no sé quins mecanismes es posen en marxa quan desapareix una noia. Cal submergir-te en aquestes realitats que no coneixes i saber com es comporta una persona que ha patit abusos. El procés d’escriptura de Paraules emmetzinades va ser ràpid (un mes) perquè ja havia fet un important treball de documentació.

— On escrius?

Escric a Sant Feliu, des de casa. Abans escrivia a l’estiu perquè treballava de professora, però ara ho puc fer durant tot l’any. Jo vaig néixer a l’Eixample i vaig viure a Barcelona fins els 22 anys. Vaig arribar a Sant Feliu l’any 1982 i vivia a la plaça de la Vila. Sant Feliu m’aporta tranquil·litat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s