«Si no accepten l’apel·lació només ens quedarà la lluita política»

A l’esquerra amb bigoti, en Fernando; a la part baixa, al costat dret, en Gerardo.

Una dona al costat dels cinc de Cuba

Cuba sempre ha tingut la magnífica qualitat de sorprendre’m. Els darrers dies d’estada a l’Havana, vaig anar al sopar de comiat d’una amiga xilena. Va ser un sopar amb empanades del país andí i convidada sorpresa de l’illa caribenya.

La Fedora, anfitriona i exiliada xilena, fa anys va voler convertir-se en ciutadana cubana. Sovint no es parla de la gent de fora que vol quedar-se a Cuba, però bé, aquesta és una altra història. La convidada sorpresa va ser la Rosita. Amb un criollo a la mà, em va fer un petó a la galta després que ens presentessin. Rosa Aurora Freijanes és el nom de la dona d’en Fernando González, un dels cinc cubans que resten empresonats als Estats Units d’Amèrica des de fa dotze anys. El seu marit és un d’aquells cinc rostres que apareixen pintats a les parets de les cases, a l’interior de les botigues i fins i tot als cotxes de policia. Sovint amb el lema “Tornaran!” i/o “Llibertat per als cinc” s’han convertit en l’exemple de la crueltat nordamericana contra Cuba.

Quan em va dir que el seu marit era el Fernando, el primer que vaig intentar va ser fer memòria. Volia esbrinar de quin d’ells es tractava, però només recordava el rostre d’en Gerardo. Casualment, un parell de setmanes abans, l’Ernesto, un altre amic cubà, em va ensenyar una notícia publicada al Nuevo Herald que plantejava la traició de Gerardo Hernández. Sota el sorollós títol de «Espia desmenteix al govern cubà», el rotatiu de la florida publicava un text segons el qual «en una apel·lació desesperada, Hernández està de cop i volta, d’acod en que els atacs del 24 de febrer de 1996 de dos MiG (avions de combat russos) a dos avions d'”Hermanos al Rescate” si van succeir a aigües internacionals». Segons això, el rotatiu considerava que «amb aquest argument, Hernández contradiu fonamentalment la posició del règim al qual va jurar lleialtad i que l’ha declarat un heroi contemporani de la revolució». Per sort, gràcies a la premsa espanyola, ja estic abesat a aquest tipus d’interpretacions. Tot sovint passa amb alguns presos d’orígen basc.

En aquest cas, però, vaig tenir l’oportunitat d’esvair els meus dubtes entre empanada xilena i got de vi català. «El veritable problema és que el poble nordamericana ignora per complert què passa realment amb el cas dels cinc» em deia la Rosita mentre s’encenia un altre criollo. El cas va començar l’any 1998, després que la Seguretat de l’Estat cubà va fer entrega a l’FBI d’un exhaustiu informe sobre activitats terroristes al si dels Estats Units. Cuba evidenciava així que disposava d’agents infiltrats a les files dels grups anticastristes de Miami. A l’organisme de seguretat nordamericà sembla ser que no li va agradar que li fessin la feina, així que va decidir buscar i detenir els espies que havien elaborat aquest informe. Al setembre de 1998 l’FBI detenia, entre d’altres, els cinc cubans que avui encara estan empresonats. Van ser jutjats i condemnats a Miami, segons els advocats de la defensa, un estat poc propici per garantir certa imparcialitat del jurat. En Gerardo Hernández fou l’únic condemnat a dues cadenes perpètues. Una per espia i l’altra perquè li van imputar conspiració per assassinat al·legant que sabia que les Forces Armades Revolucionaries abatrien dos avionetes de “Hermanos al Rescate” l’any 1996. «Justament aquest és el motiu de l’apelació presentada» em deia la Rosita «ja que l’advocat no va qüestionar en cap moment aquesta acusació». Segons la Rosa «la decisió d’abatre els dos aparells que tiraven octavetes contrarevolucionaries als carrers de l’Havana va ser sobirana de l’Estat, i és injust que recaigui la responsabilitat damunt d’un lluitador contra el terrorisme».

Petitona, tenyida de ros i amb les dents esgrogueïdes pel tabac, em confesa que li encanta fumar. «De tant en tant em fumo un tabac, tot i que al meu marit no li agrada». La Rosita relatava la seva història sense perdre el somriure ni la fortalesa. «Si no accepten l’habeas corpus d’en Gerardo ja només ens quedarà la lluita política. Som conscients que en situacions similars mai no s’han alliberat presos per canvis formals, com ara amb Obama». Relatava algun dels seus viatges per explicar el cas dels cinc mentre reiterava que l’element determinant sempre ha estat la presió social i internacional. En Fernando fou condemnat a dinou any de presó. Actualment resta entre reixes a Indiana. N’hi queden cinc per complir la pena.

Havana, Cuba.
20.01.2011

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s