El guanyadors perden i els perdedors guanyen

Anàlisi dels resultats electorals de les municipals de juny 2011i les generals de novembre 2011, els pactes polítics i el projecte de soterrament.

Balls de xifres d’unes eleccions municipals amb aires estatals

‘Reviu Sant Feliu’, aquesta va ser l’aposta de campanya d’ICV per la capital del Baix Llobregat recuperant un lema que el PSUC va emprar als anys vuitanta. Una reinterpretació que el 22 de maig va convertir ICV en la força política més votada i li va permetre recuperar l’alcaldia després de dos mandats a l’oposició. Durant 24 anys primer el PSUC i després ICV van governar el consistori local fins que l’any 2003 el PSC arraconà ICV a l’oposició. Amb la calor estival van tornar a prendre possessió de l’alcaldia i ho han fet gràcies a un pacte amb CiU, ja que la diferència entre les dues forces més votades va ser de 206 vots (4.423 ICV i 4.217 PSC).

Per analitzar les possibles causes passades i presents de les xifres finals, cal conèixer aquests resultats. El 22 de maig de 2011 les dues forces més votades, ICV i PSC, van perdre un nombre considerable de vots respecte les anteriors eleccions. L’equip que governava va patir el desgast de dos mandats i va veure com se li escapaven 2.200 vots; alhora, els ecosocialistes, amb una campanya de presència al carrer, van perdre més de 700 votants. Amb una participació pràcticament idèntica a la de les anteriors eleccions municipals –aquest any van votar 1.104 persones menys– cal analitzar on van anar a parar els vots dels dos partits capdavanters.

En primer lloc, una part important va anar a parar a CiU, que va passar de 2.161 vots l’any 2007 a 2.855 el 2011. Un creixement de més de mig miler de vots que va permetre a convergència continuar jugant un paper de frontissa pel partit que vulgui obrir les portes de l’alcaldia. Per una altre banda, com una premonició del que succeiria el 20 de novembre, el partit que va viure un major increment en el nombre de vots va ser el PP, amb 852 nous votants. La resta de forces polítiques també van perdre vots en comparació amb les eleccions anteriors. ERC va veure com la candidatura de SI dividia el vot nacionalista i no permetia accedir al consistori a cap de les dues formacions polítiques. Uns mals resultats que se sumen als que va tenir Ciutadans, que tot i fer campanya a nivell local –l’any 2007 no van anar més enllà d’un acte de presentació– van tenir la meitat de vots que quatre anys enrere.

Així doncs, observant exclusivament els resultats de les formacions polítiques veiem com a excepció de CiU i PP –ambdues augmenten en total més de 1.500 vots– la resta de formacions perden un nombre considerable de paperetes. Una pèrdua que en part es trasllada a una opció conscient de crítica cap a totes les formacions polítiques, el vot en blanc. Prop de mil persones van decidir votar en blanc i es van compatibilitzar 391 vots nuls. Si aquest vot en blanc obtingués representació al ple municipal, un regidor del PP s’hagués convertit en una cadira buida. Per tant, tot i que una part important dels sanfeliuencs que van exercir el dret a vot ho van fer en clau local, es pot observar com hi va haver una influència important del context polític del moment. Com un avanç del que es viuria el 20 de novembre, el PP i CiU van augmentar en votants al costat del vot en blanc i el vot nul.

Pactes a l’ombra

Però més enllà d’aquest canvi polític al capdavant del consistori cal analitzar diversos aspectes que van ser determinants en l’enfonsament d’algunes forces polítiques, el creixement d’altres i molt especialment en l’augment considerable del vot nul i el vot en blanc. Uns aspectes que van tenir molt a veure amb els projectes de ciutat i la participació de la ciutadania en el disseny i aprovació d’aquests projectes.

L’any 2003 Juan Antonio Vázquez es va col·locar al cap davant del govern local. Vázquez es va incorporar a les files del PSC de ben jovenet. De militant a regidor i de l’oposició al govern gràcies a la proposta que ICV va fer amb el seu partit quatre anys abans perquè s’incorporessin al govern. Però per convertir-se en batlle necessitava un pacte que poses fi a més de dues dècades de govern d’Iniciativa. Per aquest motiu el PSC va optar per un pacte amb CiU i ERC sense que ICV se n’assabentés fins el mateix dia de les votacions per decidir l’alcalde.

Els crits i els cops que van forçar la intervenció de la policia local durant el ple d’investidura de Juan Antonio Vázquez, van donar lloc a una oposició ferotge d’ICV. Però des del primer moment en que Vázquez va tenir a les mans el bastó de batlle, va deixar clars els dos grans projectes de ciutat. “Davant tenim molts i molts importants reptes i no hi ha cap dubte que el soterrament de la via del tren és el principal. Una altra de les prioritats serà la posada en marxa de nous serveis esportius i de salut, com la nova piscina coberta”, assegurava al primer editorial de El Butlletí.

Com que la venjança és un plat que se serveix fred, ICV va aprofitar els resultats electorals de 2011 per preparar “un pacte en clau de ciutat”, segons l’alcalde Jordi San José. Un pacte que va arribar als portaveus socialistes via twitter un dies abans del ple d’investidura. Els resposables d’ICV i l’antic soci del PSC no van voler confirmar rumors fins els dia abans de designar el batlle.

Un projecte quasi utòpic

El soterrament del pas a nivell de les vies de Rodalies Renfe és un projecte històric de Sant Feliu de Llobregat. Aquesta reivindicació, que va començar tot just quan el PSUC donava les primeres passes al capdavant del consistori, s’ha convertit en un eix central de tots els programes electorals de totes les candidatures locals. Un llarg procés que començava el 14 de febrer de 1980 quan el Ple de l’Ajuntament aprovava l’inici de l’estudi de supressió del pas a nivell.

Cinc mesos després d’unes eleccions municipals en què el PSC es va convertir en el partit més votat i que Juan Antonio Vázquez es convertís en el primer alcalde d’aquesta formació de la capital del Baix Llobregat, van arribar les eleccions autonòmiques. El Pacte del Tinell entre PSC, ICV i ERC va permetre que Pasqual Maragall poses fi a les dues dècades de poder convergent. A partir d’aquell moment semblava que tenir un mateix color polític a dues administracions podia accelerar el procés d’un projecte que no arribava mai. Aquesta sensació, fomentada per l’equip de govern, va tornar a agafar impuls quan inesperadament el PSOE passava a ocupar la Moncloa conseqüència dels atemptats de l’11 de març.

Així, a partir del maig de 2004, després de la reunió de l’alcalde, Juan Antonio Vázquez, amb la vice presidenta del Congrés dels Diputats, Carme Chacón, i el Ministre d’Indústria, Comerç i Turisme, José Montilla, per impulsar la implicació del Govern central en la realització de l’obra, s’accelera el procés. Però la recepta que segueix el consistori és lleugerament diferent a la de l’anterior govern.

En un context d’expansió econòmica a través de la licitació d’obres, el projecte passa a convertir-se en una opció més per engreixar el pressupost local gràcies als promotors privats, sense tenir en compte els costos que pot tenir per la ciutat. És així com el procés de participació ciutadana passa a convertir-se en l’exhibició pública d’un projecte ja redactat. Un canvi que provoca l’oposició al projecte de les entitats locals. La publicació Sant Feliu Respon informava: “Malgrat les reclamacions continuades de les associacions de veïns i veïnes, que argumentaven que el cost de l’obra l’havia d’assumir completament l’òrgan supramunicipal competent, ja que el soterrament, com a obra de millora de la xarxa ferroviària, era d’interès general i no només municipal, l’Ajuntament ha acabat assumint una part del preu de l’obra”.

Per poder fer front al cost del soterrament, el govern local havia dissenyat un macro projecte de remodelació del centre de la ciutat que afectava en especial al barri Roses Castellbell. Una transformació del nucli urbà que soterrava les vies del tren i damunt hi col·locava les del Trambaix en una avinguda envoltada per edificis que en alguns casos arribaven a les catorze plantes. Però, malauradament per uns i sortosament per d’altres, al maig de 2008 quan va començar l’exposició itinerant sobre el projecte del soterrament la crisi econòmica feia cada dia més difícil un projecte d’aquesta magnitud.

Així doncs, si les eleccions són un reflex del suport de la ciutadania al govern, els resultats obtinguts pel PSC l’any 2011 evidencien l’escàs recolzament al projecte de soterrament. La pèrdua de vots als dos barris més afectats pel projecte va ser molt significativa. Al barri Centre el PSC va passar a ocupar la tercera posició en el rànquing de vots, mentre al barri de Roses Castellbell van perdre més de 600 vots. Però també són un reflex dels canvis que ha viscut la ciutat. Unes transformacions evidents en la pèrdua d’aquell esperit local que va permetre una majoria molt considerable d’ICV durant vint anys. Avui es fan més presents els aires forans que determinen la política autonòmica i estatal que gira la truita, i converteix als guanyadors de les municipals en perdedors i als perdedors en guanyadors.

«No podem hipotecar-nos construint un gran nombre de vivendes quan no hi ha demanda»

Entrevista a Jordi San José i Buenaventura, alcalde de Sant Feliu de Llob.

Entrevista publicada a ‘El diari de Sant Feliu’, núm Ø.

Text i fotografies: Eduard Giménez

Desprès d’unes vacances santfeliuenques a ritme de «Rolling in the deep» de la cantant Adele, és l’hora de posar-se a treballar com a nou alcalde de la ciutat. Aquest nét d’un futbolista que jugava al RCD Espanyol es confessa “periquito” per herència. Capaç de separar la feina de la vida personal, reconeix que, com a alcalde, hi ha moments difícils en què cal parar, beure’s un got d’aigua, respirar i encarar la següent qüestió.

—La reobertura de les urgències nocturnes del CAP El Pla, és la primera victòria de l’equip de govern?
—Considero que en una cursa d’obstacles hem superat la primera barrera, però no sé quantes més n’hi ha i si les podrem superar. Més que una victòria, és un resultat fruit d’una gestió molt ràpida i ben feta. Cal dir que a mi em va arribar l’alarma per la reducció del servei de pediatria, no pel servei d’urgències. Aleshores vaig fer gestions ràpidament perquè no volia entrar en un Ajuntament on als quinze dies comencessin a caure coses. És per això que nosaltres ja havíem aconseguit una reunió amb el director del Servei Català de la Salut, el doctor Josep Maria Pedrosa, quan els altres ajuntaments començaven a moure’s.
—El següent obstacle?
—No ho sabem. De moment són 46 els ambulatoris que han perdut el servei d’urgències. El compromís del doctor Pedrosa va ser que seria un tancament d’estiu, i així ha estat. Però ja avanço que, a la reunió amb el director de CatSalut, vaig poder veure el pressupost amb què ha de treballar el responsable de serveis de la zona sanitària a la qual pertany Sant Feliu. Veient les xifres, sabem que tornaran a la càrrega. Ens en sortirem? Espero que sí.
—Un dels primers acords després de les vacances ha estat que l’Ajuntament demanarà d’incloure el soterrament en els programes electorals. Això, quina incidència pot tenir en el desenvolupament d’aquest?
—Amb aquesta iniciativa volem garantir que després del 20 de novembre, sigui quin sigui el nou govern de l’Estat, tingui un compromís amb el soterrament de les vies. La nostra intenció és que durant aquesta legislatura es licitin les obres, per això signarem un acord entre tots els grups municipals per comprometre’s a demanar una reunió urgent amb el proper ministre de Foment. Aquest procediment és imprescindible, ja que l’obra del soter-rament s’ha de licitar a Madrid. Desprès d’això, caldrà signar un conveni de finançament entre Generalitat i Ajuntament.
—Vostè, abans de les eleccions, no estava d’acord amb el pla de finançament previst per l’antic  Govern. Com planteja afrontar les despeses del soterrament?
—L’anterior equip de Govern pretenia que el consistori sufragués una part de les despeses de les obres del subsòl. Nosaltres, des del primer moment, vam dir que estàvem en desacord amb aquest plantejament. És evident que l’Ajuntament haurà d’aportar diners per pagar l’obra en superfície, però cal que la Generalitat tingui una visió global per fer front a l’obra del subsòl. Per això, reiterem que el Govern català disposa d’un pla d’inversions de l’Estat, que és la disposició addicional tercera d’inversions en infraestructures, on s’han acumulat els fons dels darrers dos o tres anys per manca de projectes. Mentrestant, a Sant Feliu tenim un projecte acabat que no rep finançament. Per tant, el 50% que correspon a la Generalitat i a l’Ajuntament es pot resoldre amb un acord polític en el marc de les despeses no adjudicades de la disposició addicional tercera dels anys anteriors. Per tant, hi ha un escenari que permetria formalitzar el soterrament.
—Vostès van votar en contra del model de finançament que defensava CiU. Quins efectes té aquest posicionament en el pacte de govern?
—Desprès de les eleccions municipals vam mantenir converses tant amb el Partit Socialista com amb Convergència i Unió, i tots dos van estar d’acord de sol·licitar els fons de la disposició addicional tercera. És aquest el marc on hem de lluitar per finançar les obres del subsòl, i els dos partits de l’antic equip de govern hi estaven d’acord. Pel que fa a la superfície, és evident que nosaltres hi hem de fer una aportació.
—Com la finançaran?
—No volem que derivi d’una modificació del planejament urbanístic com la que plantejava l’anterior Govern. No crec que la creació d’habitatges de catorze plantes sigui la fórmula. Més aviat opto per negociar operacions de crèdit especial a més llarg termini, o que ens permetin superar els límits d’endeutament que tenen els municipis. Tal com està el mercat de la construcció i la demanda d’habitatges, no podem hipotecar-nos construint un gran nombre d’immobles per als quals no hi ha demanda. Ara mateix ens movem en un context d’incerteses, per això veig més factible intentar negociar operacions de crèdit.
—En quina situació econòmica es troba el consistori?
—Més o menys com tothom, però una miqueta millor. El pressupost local té dos grans blocs: el pressupost d’inversions i l’ordinari. Pel que fa a les inversions, estem en un nivell d’endeutament que ja voldrien tenir molts ajuntaments. Per tant, podem sol·licitar crèdit si l’Estat ens hi autoritza. En canvi, el pressupost ordinari, amb el qual es paga l’electricitat, el personal i les transferències, aquest any el tancarem amb dèficit per dos motius: en primer lloc, que els ingressos han caigut per a tothom i per als ajuntaments també, i, en segon lloc, l’Estat l’any vinent retindrà a compte els diners corresponents als pagaments que va fer a l’any 2008 i 2009 sobre unes previsions que van ser excessivament a l’alça. En el cas de la nostra ciutat són 1,2 milions d’euros que cal tornar en cinc anys. És per això que el 24 de setembre tinc previst presentar una proposta a l’assemblea de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies que tindrà lloc a Madrid per buscar una sortida conjunta per a aquests centenars de milions d’euros que els ajuntaments de tot l’Estat veuran disminuïts dels ingressos en els propers cinc anys.

Proposta de lectura per un estiu de crisi

Fa temps que volia i havia d’escriure aquest article. La voluntat és convidar a la lectura d’un llibre molt recomanable per aquests mesos d’estiu en què, les mobilitzacions socials i les imposicions neoliberals es barregen amb els para-sols, algun que altre gelat de xocolata i la violència policial. Es tracta d’un assaig periodístic elaborat per la periodista canadenca Naomi Klein, que porta per títol La doctrina del xoc (Editorial Empúries). Pàgina rere pàgina, Klein persegueix l’estela del neoliberalisme i les seves estratègies per incorporar-se a l’agenda econòmica i política mundial. Tot i que per algunes persones pot semblar un increïble ‘toston’, en conjunt és un llibre fàcil de llegir amb un llenguatge amè i una gran quantitat de fets i anècdotes que mantenen viu l’interès del lector. En conjunt es tracta d’una espectacular feina de recopilació de dades i testimonis de la història política i econòmica dels darrerstrenta-cinc anys.

Connectats o atrapats? Foto: Mireia Salgado Ramos

En aquest punt, la pregunta que pot sorgir és: i perquè un llibre d’història a l’estiu? Doncs perquè no és un llibre d’història sinó, una crònica detallada del que està passant aquest mes de juliol amb una Llei Òmnibus presentada com a “necessària però que no és suficient”, segons el portaveu del Partit Popular al Parlament. El llibre relata amb detall els moviments de la classe política per satisfer els anomenats ‘mercats’. A través dels exemples d’altres països es pot descobrir que s’amaga sota el Projecte de llei de simplificació, d’agilitat i reestructuració administrativa i de promoció de l’activitat econòmica (Llei Òmnibus) i la retòrica institucional segons la qual: “Els tres projectes de llei evitaran el col•lapse parlamentari que es generaria si es tramitessin prop de 90 modificacions legislatives singulars i individualitzades. Això facilitarà la celeritat en la tramitació i, per tant, en l’adopció de les mesures, i el resultat serà més ràpidament apreciat pel ciutadà”. A Xile, els militars que van donar el cop d’estat contra Salvador Allende, van rebre un voluminós document anomenat El Ladrillo, una proposta de “privatització, liberalització i retallada de la despesa social, la trinitat del lliure mercat” que també va permetre que el ciutadà l’apreciés ràpidament.

I perquè és ara quan es presenta la Llei Òmnibus? En aquest sentit Naomi Klein cita a l’ideòleg neoliberal per excel•lència, Milton Friedman, segons el qual «Només una crisi –real o percebuda– produeix un veritable canvi. Quan aquesta crisi té lloc les accions que s’emprenen depenen de les idees subjacents. Crec que aquesta és la nostra funció bàsica: desenvolupar alternatives a les polítiques existents i mantenir-les vives i disponibles fins que allò políticament impossible passa a ser políticament inevitable». En el cas que ens ocupa les receptes han estat cuinades entre altres per “Germà Godó, el col•laborador de Mas a l’ombra” (La Vanguardia 27.10.2010), actual Secretari de Govern que, al igual que la Secretària general de Governació i Relacions Institucionals, M. Àngels Barbarà i Fondevila; la Secretària general d’Ensenyament, Maria Jesús Mier i Albert; el Secretari general d’Interior, Xavier Gibert i Espier; el Secretari general de Territori i Sostenibilitat, Pau Villòria i Sistach; la Secretària general d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, Maria Teresa Martí i Castro; la Secretària general de Benestar Social i Família, Dolors Rusinés i Bonet; i el Secretari general d’Empresa i Ocupació, Enric Colet Petit han passat per la cuina d’ESADE, on les receptes neoliberals es cuinen a foc lent, sabent esperar el moment. Desprès de les mitges tintes del tripartit, Convergència posa tota la carn a la graella.

Però el més interessant del text (sobretot per aquells que en patim les conseqüències) és veure com, país rere país; Xile, Argentina, Brasil, Bolívia, Gran Bretanya, Polònia, Rússia, Sud-àfrica… Sempre es repeteix un patró. La reforma econòmica va acompanyada d’una vulneració dels drets fonamentals de les persones encarnada en una forta repressió policial i/o militar. Dels països citats, als tres primers van ser dictadures les encarregades de les reformes. A la resta sota sistemes suposadament democràtics (o en vigílies de ser-ho, com en el cas de Sud-àfrica ), les transformacions econòmiques es van portar a terme alhora que la repressió augmentava contra qualsevol tipus de dissidència.

Així doncs, què passarà a Catalunya? Què ens espera sota el govern dels mercats? Una possible resposta la trobem a youtube (http://www.youtube.com/watchv=1boOBv3Yhy4&feature=player_embedded). El 25 de juliol, un dia com un altre, es produïa un desnonament. Per evitar-ho la gent es va mobilitzar. La resposta institucional… violència policial. Per fer front a la violència cal estar previngut i ser capaç de respondre. El llibre de Klein ajuda a prevenir i dona arguments per articular una reposta clara i contundent. Espero que algú s’animi. Es pot trobar en català a la biblioteca de Molins de Rei.

Només hi faltes tu!

Per tu,

Ahir a la nit vaig tornar a Plaça Catalunya. Compartint durant unes hores la indignació generalitzada que, per primera vega, s’ha concretat en una element palpable. És quelcom sòlid, físic, recognoscible i identificable. Del bar als carrers. Aquella indignació de: “tots els polítics són iguals”, “estic fart de les condicions a la feina”, “li donen pasta als bancs i retallen les pensions”, “només som vots”, que tantes vegades havíem compartit, s’han materialitzat al centre de Barcelona.

Totes les veus indignades porten l’experiència d’aquelles hores i hores que a la feina, al bar, o a casa, estaven arreglant el món. Aquelles paraules plenes que el vent arrossegava, avui estan escrites a la plaça. És per això que està plena de papers i bolígrafs. Cal que no se les endugui el vent, cal que en quedi constància escrita i cal que la lluita d’avui serveixi per construir el futur. Ara és el moment de sortir del bar, de casa i de la rutina quotidiana. Ha arribat l’hora de carregar les propostes a l’esquena i la indignació a les butxaques i encaminar-se cap al centre de Barcelona. Un cop allà realitzar un exercici d’alliberament col·lectiu. Deixar anar la indignació cridant i picant les cassoles durant unes hores. Desprès és el moment de construir. Cada nit es convoca una assemblea on tothom hi juga un paper important.

Sincerament, ahir vaig tenir una visió que pensava mai veuria. Més de tres mil persones assegudes a Plaça Catalunya aprovant un manifest. Consensuant els punts bàsics per donar a conèixer al món perquè estem allà. Una visió que avui encara em fa esgarrifar. Però tot i això, encara hi manca alguna cosa. Suposo que no puc deixar de pensar que només hi faltes tu!

Atentament,
Un indignat més.

Els papers de l'acampada. Fotografia: Mireia Salgado Ramos

*Carta publicada a l’Opinió de www.fetasantfeliu.cat

Més enllà de la cita electoral

Taula rodona amb els alcaldables de Sant Feliu. Fotografia: Eduard G.

Dimecres 4 de maig a la tarda va tenir lloc una interessant taula rodona amb els alcaldables de gairebé tots els partits. Dic gairebé, perquè l’acte va començar amb les queixes del senyor Xavier Alegre del Partit Socialista de Catalunya. Segons Alegre, hi havia una voluntat expressa per part de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes (FAVV) de no comptar amb la alcaldable del seu partit, Lourdes Borrell. El president de la FAVV, Silvestre Gilaberte, és va defensar de les acusacions llegint el mail de resposta de la senyora Borrell; però més enllà d’aquesta pica baralla dialèctica, el fet més important és que ningú del PSC va voler seure a la taula. Ni el número dos, ni els tres, ni tant sols el propi Alegre que ocupa la vigèsima posició a les llistes.

Processons solidàries al Sàhara Occidental

Són moltes les persones que viatgen als campaments de refugiats sahrauís d’Algèria durant la Setmana Santa

Arribada a l'aeroport militar de Tindouf. Fotografia: Mireia Salgado Ramos

Per Setmana Santa a més a més de les processons catòliques que mobilitzen l’Espanya confessional, cada any es porta a terme una processó més laica i de retruc esquerranosa. Són moltes les famílies de tot l’Estat que durant les vacances d’estiu acullen nens i nenes sahrauís provinents dels campaments de refugiats (que reben el nom de wilayas) de Tindouf, a Algèria. Amb la voluntat que aquestes famílies coneguin la situació dels camps de refugiats, les autoritats de la República Àrab Sahrauí (RASD) en col·laboració amb onegés de l’Estat Espanyol, organitzen vols xàrter a les wilayas. Un d’aquests vols surt sempre per Setmana Santa. Així, durant els dies de mort i resurrecció moltes famílies catalanes i col·lectius de solidaritat visiten el Sàhara Occidental. Enguany però, només sortien quatre vols entre els quals un de Barcelona. Tal i com es queixa la Rosa Maria Fernández de Zaragossa, “volia sortir amb el vol d’Aragó, però es va cancel·lar i em van dir que només hi havia una plaça al de Barcelona”. Finalment, desprès de nou anys ha pogut visitar a la nena que va acollir. Avui ja és una dona de setze anys que l’acompanya a visitar la wilaya de Smara.

«Si no accepten l’apel·lació només ens quedarà la lluita política»

A l'esquerra amb bigoti, en Fernando; a la part baixa, al costat dret, en Gerardo.

Una dona al costat dels cinc de Cuba

Cuba sempre ha tingut la magnífica qualitat de sorprendre’m. Els darrers dies d’estada a l’Havana, vaig anar al sopar de comiat d’una amiga xilena. Va ser un sopar amb empanades del país andí i convidada sorpresa de l’illa caribenya.

La Fedora, anfitriona i exiliada xilena, fa anys va voler convertir-se en ciutadana cubana. Sovint no es parla de la gent de fora que vol quedar-se a Cuba, però bé, aquesta és una altra història. La convidada sorpresa va ser la Rosita. Amb un criollo a la mà, em va fer un petó a la galta després que ens presentessin. Rosa Aurora Freijanes és el nom de la dona d’en Fernando González, un dels cinc cubans que resten empresonats als Estats Units d’Amèrica des de fa dotze anys. El seu marit és un d’aquells cinc rostres que apareixen pintats a les parets de les cases, a l’interior de les botigues i fins i tot als cotxes de policia. Sovint amb el lema “Tornaran!” i/o “Llibertat per als cinc” s’han convertit en l’exemple de la crueltat nordamericana contra Cuba.

La tenacitat d’un somni

De la mà de dues metgesses cubanes arribem a un habitatge de tres plantes situat al barri de la Esmeralda, al municipi de San Diego. La Yenny no es a casa, però les seves tres filles en reben i mostren l’àtic on viurem durant una setmana. No serà fins a l’endemà que podrem conèixer la dona d’uns quaranta anys que ens ha acollit a casa seva. A la vesprada ens explica, amb un lleu somriure com, fa més de divuit anys, va abandonar els estudis de medicina per amor, es va casar i va marxar de Caracas per instal·lar-se a San Diego. A la seva nova llar, amb el seu recent marit, va intentar tornar a començar els estudis de medicina, però aleshores van ser els embarassos i el rols imposats d’una feminitat maternal dins la llar, el que va posposar de nou el seu somni de ser metgessa.

El valor de la vida

Fa prop d’un any que la l’Alba va arribar a Colòmbia. Ens retrobem a milers de quilòmetres de casa. Va marxar moguda per aquell sentiment que porta a compartir sense esperar res a canvi. Però la solidaritat que la va conduir a “Locòmbia”, com anomena ella entre bromes aquest tros de guerra dins d’Amèrica Llatina, no és la recerca del perdó o la simplicitat d’una aportació econòmica a una ONG que, com resen els seus eslògans publicitaris, posarà fi a la fam mundial. La seva és una solidaritat que implica necessàriament la seva presència física al país; requereix que els seus ulls vegin les condicions de vida i que les seves oïdes sentin les aterradores històries d’atrocitats que recorren els camps colombians, mentre la seva pell queda impregnada de la calor i la humitat sufocant que inunda cada racó d’una cabana perduda a la selva.

Enfrontant armes amb paraules. Fotografia; Oriol Segon

 

Un encontre amb Paquito el de Cuba

Vam arribar puntualment a El Costillar de Rocinante, una casa colonial convertida en hotel on s’allotgen i es reuneixen els periodistes internacionals que visiten Cuba. La primera sorpresa ens arriba per boca de la recepcionista: “Paquito ha trucat per avisar que arribarà mitja hora tard, que l’esperin aquí”. A Cuba, i encara més quan has quedat amb un cubà, trenta minuts d’espera no són quelcom prou remarcable com per considerar-ho un retard. De fet, per molts entra dins el marge de la puntualitat.